h1

La professionalització de la cooperació

15 gener 2010

Avui La Vanguardia publica un parell d’interessants articles sobre l’evolució de les ONG i de la cooperació al desenvolupament.

L’anàlisi introdueix reflexions interessants sobre el sector en diversos sentits. Per una banda, exposa l’evolució d’un estadi inicial ple de romanticisme i aventura voluntarista cap a la creació d’un sector professional cada cop més especialitzat. Aquesta transició que s’ha anat produint en les darreres dècades té un caràcter multidimensional. D’una banda s’ha passat paulatinament a una laicització de la cooperació -recordem que els primers cooperants que hi va haver foren els missioners evangelitzadors- barrejada amb la relocalització d’aquelles persones que anaven als països del Sud a la cerca d’un món millor i que fugien de les dificultats que trobaven a la nostra societat per fer realitat els seus somnis de revolució transformadora (el suport a la revolució sandinista nicaragüenca n’és un exemple). Aquesta laicització ha facilitat una segona dimensió, el pas de l’esfera privada a la pública, l’entendre la cooperació al desenvolupament com una política pública.

Una altra de les dimensions d’aquesta evolució ha estat en certa manera l’entrada del món de l’empresa i el mercat capitalistes, i de les seves maneres, a l’àmbit de la cooperació. Avui dia, una part gens menyspreable del món de les ONG aplica tècniques de “producció” de projectes de cooperació, tècniques de màrqueting per guanyar mercats, polítiques laborals si no d’explotació sí de clara precarietat. En definitiva, és el resultat de la irrupció del concepte de la competència.

Aquesta evolució pateix el que podríem anomenar una mala comprensió del mot “professionalització”, tant per aquells que la rebutgen i resten ancorats en la idílica versió de la cooperació-aventura, com aquells que han entès que professionalitzar vol dir funcionar amb mecanismes de mercat. I per complicar més la cosa, totes aquestes visions coexisteixen a l’actualitat i comparteixen espai.

La cooperació al desenvolupament de les ONG es centra principalment en els sectors socials bàsics, és per això important recordar el paper que la política i les institucions públiques han de tenir com a responsables últimes dels processos de desenvolupament i benestar de les poblacions. Tant al Nord com al Sud. I en aquest sentit és molt vàlida la reflexió que es fa a l’article de que la cooperació el que ha de fer és facilitar les capacitats locals i no augmentar les dependències. Un dels grans defectes del món de la cooperació ha estat pensar més en assistir al desenvolupament del Sud que no pas repensar en els models de desenvolupament del Nord. Els processos i moviments d’alterglobalització s’estan encarregant d’esmenar l’errada.

Aquestes reflexions són les que cada cop més es van introduint en les ensenyances de bona part de l’oferta de cursos i estudis sobre cooperació i desenvolupament que l’article destaca. Arribats a aquest punt trobem a faltar una referència al CIDOB. Si bé la institució ja no oferta formació en cooperació i desenvolupament, estaria bé recordar que ha estat la pionera en obrir aquesta línia de formació i capacitació per a una veritable professionalitat i millora en el rigor en què es duu a terme la cooperació. Per les seves aules i per la seva biblioteca han passat generacions de cooperants i de professionals que avui dia trobem no només a Catalunya sinó a altres comunitats com ara les Illes Balears, treballant en ONG, en Agències de Cooperació, en Organismes Internacionals,…

Juntament a l’oferta educativa cal recordar també el paper dels centres de documentació, i novament l’exemple de CIDOB és un bon referent. La seva evolució de centre de documentació allà pels anys setanta al centre de pensament que és actualment, que neix del món de la cooperació però que amplia les seves mires al global de les relacions internacionals, a fi de buscar les raons de les desigualtats, és també un bon exemple de l’evolució del món de la cooperació i de les ONG.

Parlar de desenvolupament és parlar de processos d’aprenentatge que es donen simultàniament a tot el món. Per acumular coneixement es fa necessària la sistematització d’aquests processos d’aprenentatge, a fí que tothom hi pugui aprendre. I és en aquesta sistematització on la informació i la documentació són d’una importància rellevant, atès que proporciona més i millor coneixement sobre la teoria i la pràctica de la cooperació i el desenvolupament. És per això que cada cop més les administracions públiques i les ONGD aposten pels centres de documentació, lligats a la recerca i a la formació, com a eines indispensables d’aquesta evolució del món de la cooperació cap a la gestió del coneixement.

El CD2 a les Illes Balears n’es un exemple d’aquesta aposta, però en trobem molts més a la resta de l’Estat. Desde CIDOB a Barcelona, HEGOA a Bilbao, Infosud a València, el CDOCS a Lleida, IGADI a Galícia, la llista és cada cop més gran. El repte ara és rentabilitzar tota l’oferta existent i treure’n el màxim fruit possible, en benefici de la millora de la qualitat i impacte de les accions de cooperació, i de l’aprofundiment de les reflexions dels models de desenvolupament globals i locals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: