h1

Dambisa Moyo: lliure mercat versus ajuda al desenvolupament

25 Agost 2010

Dambisa Moyo és una dona zambiana, economista, nascuda l’any 1969. Sembla destinada a ser un nom en el món de l’economia del desenvolupament com els de Bauer, Easterly, Collier, Sachs. I potser tan mediàtica com els darrers. Al seu currículum trobem noms d’institucions acadèmiques i professionals (Harvard, Kennedy School of Government, American University, Goldman Sachs, …) comunes a l’standard d’economista post-Consens de Washington que tant abunda a l’Amèrica Llatina.

El 2009 va publicar el llibre Dead Aid. Why aid is not working and how there is another way for Africa, que el CD2 acaba d’aquirir. Un llibre de fàcil i obligada lectura per als qui treballen en l’àmbit del desenvolupament i la cooperació. Curt i amè, excepte quan es perd en algun moment en excessives disquisicions econòmiques que trenquen la senzillesa d’una obra pensada per a no economistes.

Dead Aid és un llibre polític més que no pas econòmic. L’autora mostra i, fins i tot, demostra, tot i que de manera massa superficial de vegades, que l’ajuda al desenvolupament no és el camí. I no només no funciona, sinó que és en sí la causa de que no funcioni, l’ajuda és el gran mal de l’Àfrica.

La recepta per Moyo és clara: lliure mercat. Tot i que el seu capitalisme no sembla d’entrada massa agressiu, atès que considera que el balanç correcte és el d’un govern que apliqui una política econòmica capitalista però amb una política social socialista; afirmant que no és incompatible, com ho han demostrat els països nòrdics europeus. Però quin és el camí a seguir per Àfrica en aquest lliure mercat?

Per a Moyo la recepta és senzilla: a) entrar al mercat internacional de capitals, amb emissions de deute, b) obrir-se a la Inversió Estrangera Directa, seguint les passes de la Xina, el gran amic d’Àfrica, c) promoure el comerç internacional, especialment dintre de l’Àfrica, i d) finançar el desenvolupament a través del micro-crèdit, els estalvis i les remeses. Per a fer-vos una idea, el següent gràfic mostra grosso modo les proporcions actuals entre les diverses fonts finançament africà i les que hauríen de ser seguint la recepta Moyo.

El llibre és una crítica al model neocolonialista que representa la cooperació al desenvolupament, a l’ajuda com a causant de la corrupció africana, a la incoherència i cinisme dels països donants, i organismes internacionals davant la defensa d’un model que se sap que no funciona però que si continua és perquè beneficia clarament al propi donant. És una advertència a Europa de la bona feina feta per la Xina a l’Àfrica, i és una denúncia de les polítiques proteccionistes agrícoles tant dels EUA i Europa (recordem que les subvencions a l’agricultura europea s’emporten la meitat del pressupost de la Unió Europea), impedint el creixement del sector exterior de l’agricultura dels països en desenvolupament.

Però el llibre també ha rebut crítiques. Les seves receptes i la seva visió del que funciona i del que no funciona de vegades semblen massa simples i poc argumentades, és per això que dona més la sensació de llegir tota una proposta ideològica. Bé és cert que en termes generals difícilment es poden negar certes veritats i afirmacions que apareixen al llibre però caldria poster una justificació empírica o una anàlisi més acurada que es troba a faltar, o una anàlisi dels possibles obstacles que les noves receptes polítiques i econòmiques es trobarien en la seva aplicació.

Fins i tot per als qui en el fons poden estar convençuts de les seves tesis, i de la necessitat de limitar l’ajut al desenvolupament a la mínima expressió necessària precisament per a crear desenvolupament, Moyo no acaba de convèncer, però és una interessant aportació al debat.

El febrer de 2011 Moyo anuncia la sortida d’un nou llibre How the west was lost : fifty years of economic folly – and the stark choices ahead. Curiosament el seu primer llibre ha estat traduït al xinès, francès, alemany, grec, italià, japonès, coreà, polonès, portuguès i neerlandès, però no existeix encara cap edició en llengua castellana, … per fer-s’ho mirar.

Si voleu conèixer una mica més a aquesta economista, podeu visitar la seva pàgina oficial: http://www.dambisamoyo.com , així com algunes entrevistes realitzades i articles escrits sobre ella a diversos mitjans, del Regne Unit, del seu propi país Zàmbia, o a Espanya.

També la revista ACP-EU Courier s’ha fet ressó de les seves receptes pel desenvolupament. Si voleu seguir-la més d’aprop podeu fer-ho a través del seu facebook i del seu twitter. També podeu visitar el canal oficial de Dambisa Moyo a youtube.

I si voleu aprofundir més en el procés de desenvolupament africà, el CD2 us recomana dos llibres que complementen el de Moyo. El primer The State of Africa, de Martin Meredith, que fa un excel·lent recorregut històric i polític dels 50 anys d’independència africana, i el segon, aquest sí en castellà, China en África: Pekín a la conquista del continente africano de Serge Michel i Michel Beuret, una visió menys positiva de la presència xinesa a l’Àfrica de la que ens mostra Moyo, i per això complementària.

Bona lectura! I us deixem amb un vídeo del controvertit president rwandès Paul Kagame, parlant sobre les receptes de Moyo i sobre el paper de la Xina.

Advertisements

One comment

  1. Crec que a l’hora d’analitzar la cooperació al desenvolupament la majoria de teòrics cometen una errada de principi, que és basar-se únicament en les polítiques de cooperació i valorar aquestes polítiques en funció de les millores (o no) de la situació dels països empobrits. Fins i tot en el millor dels casos (països nòrdics) l’ajut al desenvolupament no supera l’1% del PIB dels països rics; què succeïx amb el 99% restant? Aquest és el problema principal que tracta de resaltar la teoria de l’anticooperació. És a dir, de poc serveix fer els millors programes de cooperació del món si al mateix temps els països del Nord exploten sense vergonya i gairebé sense contrapartida els recursos naturals dels països empobrits, o si per mantenir aquesta explotació es debiliten els estats i els sistemes democràtics d’aquests països, o si les normes del comerç internacional protegeixen només a aquells que més tenen en les seves pràctiques abusives.

    Cal tenir moltes coses en compte a l’hora d’analitzar el desenvolupament. I és que sovint oblidem una cosa essencial: la cooperació al desenvolupament no és una qüestió tècnica, sinó política. A l’hora de plantejar-nos la cooperació al desenvolupament ens hem de plantejar quin tipus de societat volem, quines relacions internacionals volem i quins instruments estem disposats a utilitzar per arribar-hi.

    Com és possible que proposem com a recepte per a sortir de la pobresa un sistema que s’ha mostrat tan destructiu amb l’ésser humà i el seu entorn? Realment es tracta de desenvolupament?



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: